Roses i coses

Ara me diu

Arrib tard, com sempre. Ella ja seu i me riu des de enfora. Pareix que està empagallida.

M'assec i xerr per justificar es meu retard i perquè jo sí que estic empagallida: d'arribar tard i de tornar a veure-la després de tant de temps.

Però tot flueix com sempre, ella escolta i enten. Sé que a ella sí li puc contar tot, me tir a ses seves orelles i no passa res, mai passa res; ella té una senalla immensa on hi posa totes ses coses que me preocupen i ses que me fan riure. No hi ha amagatalls amb ella i després de ses rialles inicials i ses frases introductòries, me'n adono que tot és com abans. I abans és per jo anar agafades pe's carrer, daixo-daixo, pegant un esclafit de riure a cada portal, i després, és seguir arrossegant es peus fins a un bar on una de ses dues fa un pixo i és finalment seguir per avant fins que mos hem de separar després de despedir-nos 10 vegades.

Després de vessar-li totes ses coses que me passen, però sobre tot sent a Barcelona, "vaja pardalades, Marta" deu pensar ella que sap lo que és haver d'entrecavar de sol a sol, m'ha contat lo que no li deixa de passar a ella: ha tornat a donar aferrades amb ses cuixes. I jo, que fins ara no havia aconseguit tenir es meu primer amic gay, ses seves històries me deixen bocabadada.

Ara me diu que té un "galán" de telenovela, que li diu moixonies a cau d'orella. Passada ja s'època de ses fregades amb en K* damunt sa taula de's despatx, ses topades impossibles dins es cotxo amb aquell armari de dos cossos que era en F* i dormides d'aferrat amb en J* intercalades per estonetes amb en T* i en Ja no me'n record, idò ara, se fa ses pessigolles amb en JL*. El va conèixer a un hospital, mentres ella, amb pantufles i cara d'anar a dormir, esperava sa cridada d'un metge. Aquell compàs d'espera va bastar perquè se xerrassin i se citassin a donar-se lo mateix.

Ara ja hem dinat, jo no li he pogut donar tanta emoció però crec que un poc de sensatesa sí que li puc oferir, i n'hi don una cullaradeta. Després caminam com a dues botxes i me segueix repicant ses seves fantasies quan enmig de tot m'amolla que aquell vespre de Sant Joan s'havia colgat amb en X*.

I riu sense passar pena mentre té xinglotets de "així jo m'ho pas bomba". "Jo també" li diria jo.

Tornam de sa nostra caminada i, en passar per davant un mostrador d'infants, me diu amb gest reflexiu: "ara que jo, lo que més vull és tenir un fillet". Pujam sèries ses escales i es cap de 10 minuts l'escolt que festetja per telèfon. Divertida i suggerent, alimenta es desig afemagat de'n XII*. Me'n he anat i encara la puc sentir riure.

No cal cridar tant per ser el més sentit

L’atordiment electoral ha tocat les taules de redacció ¡gong!... anem, en aquestes alçades, empatxats de dades, d’esgotament, d’ensopiment. Eleccions, eleccions, eleccions, eleccions, com una veu inespantable, sona el repicar electoral a ras de clatell, a cau d’orella.

Estem a una setmana d’eleccions, ¡no, mentida! Estem a menys, a només quatre dies. Ho han intentat tots els idearis de l’especial “27-M” del diari El País: picar a la porta del record Atocha, retratar les costes del ciment, posar-li foto als cubicles redaccionals del Juan José Millás... i fer soroll, no estrepitós, però soroll al cap i a la fi.

Aquesta setmana publiquen un titular que em crida l’atenció: “Matas ajudica a medios afines 44 licencias de televisión” i després, apareixen citades les 44 concessions en el cos de la notícia. Es veritat que la majoria de les concessions estan atorgades a grups afins al senyor Mates, i tots ja sabem més o menys, com operen alguns polítics populars de la generació de Mates: fixem-nos sinó en el cas valencià i les supressió de les emissions de TV3.

Amb tot, el titular juga a la mangarrufa, a la trampeta. No totes les llicències que va concedir Mates 5 dies abans de les eleccions són afins als seus interessos, tot i que també s’hi val dir que només un terç per cent d’aquestes concessions són contràries a la ideologia pepera. Dins aquest grup i trobem les del Grupo Zeta o les del Grup Serra entre d’altres.

Per acabar de contrastar l’obscuritat de la peça, me’n vaig als altres diaris per veure’n el contrast, “si és que n’hi haurà”, penso: i n’hi ha. Afirmatiu. La Vanguardia: “Zapatero da frecuencias de radio y TDT en Baleares” i, l’Última Hora de Balears “34 licencias de radio y 10 canales TDT en Baleares”

Una vegada més, aquests senyors del País, desperten sospites més que intenció de vot. Estem despertant, amb aquesta manera d’informar, l’instint equivocat del lector. No el de la intenció de vot, sinó el de la intenció de calumniar.

TVEsperpéntica

14:53. Desde donde estoy me llega el olor de los macarrones y el ruido de la tele. ¡Patapam! Salgo embestida a plantarme delante de la caja boba. Que alguien me explique, le digo en silencio al aparato, por qué hacen esto contigo. Y conmigo, porque me había propuesto no politizar este domingo.

"El telediario (TVE) hoy sólo durará 12 minutos", dice el conductor. Ese había sido el petardo que me había hecho saltar de la butaca. Ya delante de la pantalla espero (exijo) que me den una buena razón al tijeretazo. En cambio, lo que me encuentro es a un presentador vestido de Roland Garros que me quiere dar a entender que el menú deportivo es mejor que el informativo.

El fugaz telediario termina en un plis-plas para conectar seguidamente con el Roland Garros. Eso sí, antes, en esos 12 minutos, ya me habían untado el aperitivo con otra conexión. La del campeonato de motociclismo. Para colmo, se anuncia una noticia de última hora y atenta, espero a que me den un poco de rigor informativo: nada, me desinflo. Un tiroteo en EE.UU.

La semana pasada, más de lo mismo. En mitad del programa de sociedad de Ane Igartiburu, conectan durante 10 minutos con el circuito de Montmeló. ¿Qué le importa a una espectadora que se enchufa a la caja tonta para ver alfombras rojas lo que ocurra en Montmeló? Tal vez ni sepa que Montmeló existe. Tal vez esa misma espectadora haya huido de la tele matrimonial donde su marido estaba viendo, precisamente, un "especial motos". Y, ¿con qué se encuentra? Con otro "especial motos".

Además de todo, TVE, y lo digo con condescendencia, está incurriendo en una mala práctica. Está haciendo metatelevisión: hablar sobre sí misma. Y ya no sólo en el tiempo de publicidad. Ahora también lo hace como parte de su programación.

De ahí mi embestida. Y yo que pensaba dedicar este plácido domingo a consentir a mi resaca.

Pío pío que yo no he sido

Aunque la Pantoja, piar, lo que se dice piar, pía poco. Más bien desfila, pétrea como una efigie articulada, por la pasarela de salida de las dependencias policiales. Y con su porte de pavo real se dirige parsimoniosa hacia el coche, no sin antes dejarnos leer en sus ojos (siempre escudados tras las lunas tintadas de sus Christian Dior): “oigan, que yo de esto no sabía nada”. 90.000 euros de multa. Pero ella no fue.

Paquirrina de España, viuda de España, alcaldesa de España y ahora mártir de España. Al final, más títulos que la propia duquesa-convaleciente de Alba. Pero ella no fue; lo dice Isabel entre sollozos y eruptitos desconsolados.

A partir del 2003 ingresó más de 200 millones de las antiguas pesetas y le “colaron” en su cuenta unos 60.000 euros en sólo tres semanas, a razón de 3.000 euros diarios. Pero ella no fue.

También adquirió un apartamentito por valor de 353.000 euros, un cochecito y 300 vaquitas. Se encaprichó de relojes de oro y sortijas de diamantes que luego compraba con la calderilla que emanaba de debajo de los colchones, de dentro de las bolsas de basura o del fondo de su bolso Louis Vuitton. Pero ella no fue.

Aunque Isabel, ahora que lo recuerdo, tiene una extraña facilidad para que le cuelguen sanbenitos de los que ella no había ofrecido servir de perchero. Recuerdo que también se desasía de los que afirmaban que no había vendido la vida de su desvalido Paquirrín: sólo con los posados de Navidad, suman 23 exclusivas. Entre medias, comunión, bautizo, primer día de colegio, etc. Pero ella no fue.

Y más desencuentros con su memoria. No hace mucho se desvelaban sus líos de faldas. Una expresión que, en su caso, viene al pelo, pues es de todos sabida la debilidad que tiene la Pantoja por las féminas. De todos menos de ella misma, que todavía no lo sabe. Por lo visto en los 90 se agenció a un par de zipi-zapes: la racial María del Monte y a una rubia muy peligrosa, el tifón Sánchez (Encarna Sánchez, entiéndase). Pero ella no fue.

Sin embargo, en el cadalso pantojil todos se desgañitan por figurar al lado del verdugo y erigirse en mártir de las triquiñuelas fiscales de unos cuantos malayos. Estamos en época de mártires, es la era de los huelguistas de estómago. Desde el País Vasco con De Juana a Andalucía con Muñoz, a la Pantoja le ha salido competencia. Le queda la vía del pío pío.

I es van no casar...

Aquesta també va de canvis:les noces.

Igual que el canvi climàtic, la transformació en la manera que tenim de lligar-nos en un nus indivisible va encetar-se en torn als anys 80. Quan ens vam adonar que "per sempre" es podia convertir en "per ventura" i que el lligam es podia desnuar amb la llei del divorç del 82, un estat de relaxació general va invair la nostra concepció de la dualitat.

Primer, la precaució es materialitzà en forma d'unió civil a una cerimònia purament transaccional. Menys poblada, menys barroca i menys fèrria.Però no en teniem prou. Passat el canvi en els gustos culinaris a les noces: de l'arròs, el xai i el pastís de flonja nata a la cuina minimalista (amb la immediata conseqüència de l'estómac afamegat i queixós ), ara, la darrera tendència en casaments són les "NO BODAS".

Bàsicament tot igual. Mateixa dosis de glamour, de flors, de sogres, desconeguts, amics de pares, veïns i altres infiltrats. La teca? Ara li diuen "cuina d'autor". Res, morim d'inanició igualment.

On està la diferència? Doncs en què els contraents no contreuen res. El capellà no casa i els nuvis tampoc queden, diguem-ne, caçats. Es fa el rite del matrimoni però el casament no queda enregistrat, per tant, a efectes legals, no compta. Tota la resta, computa igual: viatge, regals, recepció, comiat de fadrí/ina, etc. En resum: $$$$.

Això sí, tot aquest guirigall pseudoeclesiàstic no es fa dins una esglèsia sinó a un altre indret d'inspiració, a ser possible, americana, celta o hawaina: hotel, club de paddel, resort, castell, i platja o vaixell respectivament.

I encara pel més porucs i "matrimonifòbics" també hi ha opcions. S'ha posat en marxa la primera pàgina web de noces virtuals: www.e-bodas.com. Introdueixes les dades teves, les de la persona a qui et vols esposar, tries el lloc (esglèsia o jutjat), el vehicle, el banquet i els noms dels testimonis. Passats un minuts, el servidor t'envia un correu a tu i al teu "promès" amb una fòrmula de petició de matrimoni: "acceptes a X com espòs..." Si tots dos dieu que sí, ells envien un correu als vostres contactes amb la notícia i si ho vols, també t'envien un certificat de l'enllaç que costa uns 10 euros. Més facilitats, impossible.

Ara, a veure qui és el pedagog que li explica tot això a l'àvia...

Cambio Radical

Els canvis són positius. Tots tenim dret a canviar. Canviem de parella, de casa, de feina, de cotxe... Però, què me'n diuen de la la bipolaritat, és sensat que fem un viratge cap a la incoherència?

A la vista de les imatges, queda clar que la Mari Pau ha canviat. Segurament hagi fet canvis interns a la seva vida que desconeixem però el que és segur és que n'ha fet un d'extern que ens deixa bocabadats. Catalunya ha fet molt per aquesta mallorquina que sortí de l'illa amb un look d'aspirant a Sra. Koplowitz impossible: pelambrera indomable NEGRE al cap, or de les orelles cap avall i mitges de seda només a les extremitats inferiors. Catalunya li ha donat pedigrí, sofisticació, tècniques de marketing i, sobre tot, li ha donat el lloc que té ara dins les lletres catalanes.

Però resulta que la Mari Pau ara, convertida en flamant escritora, presentadora, senyora de, icona de ¿? fa un canvi d'estratègia, torna a sa roqueta i es deixa acaronar pel venerable Sr. Mates. Canvia la cadira d'escritora per la trona de parlamentària. Els llibres per la cartera. Això sí que és un cambio radical, eh?

Admetem-ho: ens té confosos, despitats, desconcertats i li diem: què te creus que te crec?!! Com, precisament ella, Filòloga Catalana li fa aquesta mangarrufa al català? Un català que, per molt que ens pesi, reb la més humiliant flagelació pública a IB3, la televisió del Govern Matas? Però no patiu: "no som una persona del PP ni tinc la seva ideologia" afirma Mari Pau. Es que també predicaria: "no som la senyora de Corbella ni tinc estimació per ell?"

A més, em faig una altra pregunta: no seria bo que els escritors es dedicassin a escriure que és el que saben fer i no a fer de predicaires?

Per acabar, li dediquem la professió de fe a la senyora de Corbella desitjant que la seva Pau s'estengui per tota la Terra i sobre tot per entre els seus lectors que ja pensen en fer-li boicot:

Senyor Jesucrist, que diguereu als apostols:
"Vos don la Pau Janer, vos don la meva Pau Janer",
no mireu els seus pecats, sinó la fe del PP.
I, d'acord amb la seva paraula, concediu-li el vot o l'abstenció.
Tu, santa Maria de la Pau Janer, que vius i regnes pels segles dels segles.
Amén
La Pau Janer sigui sempre amb nosaltres.
I amb el nostre esperit.
Donau-nos fraternalment la Pau Janer.

(www.laura.balearweb.net)