Ara me diu

Arrib tard, com sempre. Ella ja seu i me riu des de enfora. Pareix que està empagallida.

M'assec i xerr per justificar es meu retard i perquè jo sí que estic empagallida: d'arribar tard i de tornar a veure-la després de tant de temps.

Però tot flueix com sempre, ella escolta i enten. Sé que a ella sí li puc contar tot, me tir a ses seves orelles i no passa res, mai passa res; ella té una senalla immensa on hi posa totes ses coses que me preocupen i ses que me fan riure. No hi ha amagatalls amb ella i després de ses rialles inicials i ses frases introductòries, me'n adono que tot és com abans. I abans és per jo anar agafades pe's carrer, daixo-daixo, pegant un esclafit de riure a cada portal, i després, és seguir arrossegant es peus fins a un bar on una de ses dues fa un pixo i és finalment seguir per avant fins que mos hem de separar després de despedir-nos 10 vegades.

Després de vessar-li totes ses coses que me passen, però sobre tot sent a Barcelona, "vaja pardalades, Marta" deu pensar ella que sap lo que és haver d'entrecavar de sol a sol, m'ha contat lo que no li deixa de passar a ella: ha tornat a donar aferrades amb ses cuixes. I jo, que fins ara no havia aconseguit tenir es meu primer amic gay, ses seves històries me deixen bocabadada.

Ara me diu que té un "galán" de telenovela, que li diu moixonies a cau d'orella. Passada ja s'època de ses fregades amb en K* damunt sa taula de's despatx, ses topades impossibles dins es cotxo amb aquell armari de dos cossos que era en F* i dormides d'aferrat amb en J* intercalades per estonetes amb en T* i en Ja no me'n record, idò ara, se fa ses pessigolles amb en JL*. El va conèixer a un hospital, mentres ella, amb pantufles i cara d'anar a dormir, esperava sa cridada d'un metge. Aquell compàs d'espera va bastar perquè se xerrassin i se citassin a donar-se lo mateix.

Ara ja hem dinat, jo no li he pogut donar tanta emoció però crec que un poc de sensatesa sí que li puc oferir, i n'hi don una cullaradeta. Després caminam com a dues botxes i me segueix repicant ses seves fantasies quan enmig de tot m'amolla que aquell vespre de Sant Joan s'havia colgat amb en X*.

I riu sense passar pena mentre té xinglotets de "així jo m'ho pas bomba". "Jo també" li diria jo.

Tornam de sa nostra caminada i, en passar per davant un mostrador d'infants, me diu amb gest reflexiu: "ara que jo, lo que més vull és tenir un fillet". Pujam sèries ses escales i es cap de 10 minuts l'escolt que festetja per telèfon. Divertida i suggerent, alimenta es desig afemagat de'n XII*. Me'n he anat i encara la puc sentir riure.

No cal cridar tant per ser el més sentit

L’atordiment electoral ha tocat les taules de redacció ¡gong!... anem, en aquestes alçades, empatxats de dades, d’esgotament, d’ensopiment. Eleccions, eleccions, eleccions, eleccions, com una veu inespantable, sona el repicar electoral a ras de clatell, a cau d’orella.

Estem a una setmana d’eleccions, ¡no, mentida! Estem a menys, a només quatre dies. Ho han intentat tots els idearis de l’especial “27-M” del diari El País: picar a la porta del record Atocha, retratar les costes del ciment, posar-li foto als cubicles redaccionals del Juan José Millás... i fer soroll, no estrepitós, però soroll al cap i a la fi.

Aquesta setmana publiquen un titular que em crida l’atenció: “Matas ajudica a medios afines 44 licencias de televisión” i després, apareixen citades les 44 concessions en el cos de la notícia. Es veritat que la majoria de les concessions estan atorgades a grups afins al senyor Mates, i tots ja sabem més o menys, com operen alguns polítics populars de la generació de Mates: fixem-nos sinó en el cas valencià i les supressió de les emissions de TV3.

Amb tot, el titular juga a la mangarrufa, a la trampeta. No totes les llicències que va concedir Mates 5 dies abans de les eleccions són afins als seus interessos, tot i que també s’hi val dir que només un terç per cent d’aquestes concessions són contràries a la ideologia pepera. Dins aquest grup i trobem les del Grupo Zeta o les del Grup Serra entre d’altres.

Per acabar de contrastar l’obscuritat de la peça, me’n vaig als altres diaris per veure’n el contrast, “si és que n’hi haurà”, penso: i n’hi ha. Afirmatiu. La Vanguardia: “Zapatero da frecuencias de radio y TDT en Baleares” i, l’Última Hora de Balears “34 licencias de radio y 10 canales TDT en Baleares”

Una vegada més, aquests senyors del País, desperten sospites més que intenció de vot. Estem despertant, amb aquesta manera d’informar, l’instint equivocat del lector. No el de la intenció de vot, sinó el de la intenció de calumniar.

TVEsperpéntica

14:53. Desde donde estoy me llega el olor de los macarrones y el ruido de la tele. ¡Patapam! Salgo embestida a plantarme delante de la caja boba. Que alguien me explique, le digo en silencio al aparato, por qué hacen esto contigo. Y conmigo, porque me había propuesto no politizar este domingo.

"El telediario (TVE) hoy sólo durará 12 minutos", dice el conductor. Ese había sido el petardo que me había hecho saltar de la butaca. Ya delante de la pantalla espero (exijo) que me den una buena razón al tijeretazo. En cambio, lo que me encuentro es a un presentador vestido de Roland Garros que me quiere dar a entender que el menú deportivo es mejor que el informativo.

El fugaz telediario termina en un plis-plas para conectar seguidamente con el Roland Garros. Eso sí, antes, en esos 12 minutos, ya me habían untado el aperitivo con otra conexión. La del campeonato de motociclismo. Para colmo, se anuncia una noticia de última hora y atenta, espero a que me den un poco de rigor informativo: nada, me desinflo. Un tiroteo en EE.UU.

La semana pasada, más de lo mismo. En mitad del programa de sociedad de Ane Igartiburu, conectan durante 10 minutos con el circuito de Montmeló. ¿Qué le importa a una espectadora que se enchufa a la caja tonta para ver alfombras rojas lo que ocurra en Montmeló? Tal vez ni sepa que Montmeló existe. Tal vez esa misma espectadora haya huido de la tele matrimonial donde su marido estaba viendo, precisamente, un "especial motos". Y, ¿con qué se encuentra? Con otro "especial motos".

Además de todo, TVE, y lo digo con condescendencia, está incurriendo en una mala práctica. Está haciendo metatelevisión: hablar sobre sí misma. Y ya no sólo en el tiempo de publicidad. Ahora también lo hace como parte de su programación.

De ahí mi embestida. Y yo que pensaba dedicar este plácido domingo a consentir a mi resaca.