jueves, 28 de junio de 2007

Ara me diu

Arrib tard, com sempre. Ella ja seu i me riu des de enfora. Pareix que està empagallida.

M'assec i xerr per justificar es meu retard i perquè jo sí que estic empagallida: d'arribar tard i de tornar a veure-la després de tant de temps.

Però tot flueix com sempre, ella escolta i enten. Sé que a ella sí li puc contar tot, me tir a ses seves orelles i no passa res, mai passa res; ella té una senalla immensa on hi posa totes ses coses que me preocupen i ses que me fan riure. No hi ha amagatalls amb ella i després de ses rialles inicials i ses frases introductòries, me'n adono que tot és com abans. I abans és per jo anar agafades pe's carrer, daixo-daixo, pegant un esclafit de riure a cada portal, i després, és seguir arrossegant es peus fins a un bar on una de ses dues fa un pixo i és finalment seguir per avant fins que mos hem de separar després de despedir-nos 10 vegades.

Després de vessar-li totes ses coses que me passen, però sobre tot sent a Barcelona, "vaja pardalades, Marta" deu pensar ella que sap lo que és haver d'entrecavar de sol a sol, m'ha contat lo que no li deixa de passar a ella: ha tornat a donar aferrades amb ses cuixes. I jo, que fins ara no havia aconseguit tenir es meu primer amic gay, ses seves històries me deixen bocabadada.

Ara me diu que té un "galán" de telenovela, que li diu moixonies a cau d'orella. Passada ja s'època de ses fregades amb en K* damunt sa taula de's despatx, ses topades impossibles dins es cotxo amb aquell armari de dos cossos que era en F* i dormides d'aferrat amb en J* intercalades per estonetes amb en T* i en Ja no me'n record, idò ara, se fa ses pessigolles amb en JL*. El va conèixer a un hospital, mentres ella, amb pantufles i cara d'anar a dormir, esperava sa cridada d'un metge. Aquell compàs d'espera va bastar perquè se xerrassin i se citassin a donar-se lo mateix.

Ara ja hem dinat, jo no li he pogut donar tanta emoció però crec que un poc de sensatesa sí que li puc oferir, i n'hi don una cullaradeta. Després caminam com a dues botxes i me segueix repicant ses seves fantasies quan enmig de tot m'amolla que aquell vespre de Sant Joan s'havia colgat amb en X*.

I riu sense passar pena mentre té xinglotets de "així jo m'ho pas bomba". "Jo també" li diria jo.

Tornam de sa nostra caminada i, en passar per davant un mostrador d'infants, me diu amb gest reflexiu: "ara que jo, lo que més vull és tenir un fillet". Pujam sèries ses escales i es cap de 10 minuts l'escolt que festetja per telèfon. Divertida i suggerent, alimenta es desig afemagat de'n XII*. Me'n he anat i encara la puc sentir riure.

No hay comentarios: